La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

¿Democracia desde abajo? : Violencia y no violencia en la controversia sobre la central nuclear de Lemóniz
López Romo, Raúl

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 2 (2011) p. 91-117)

En aquest article s'ofereix, primer, una síntesi d'alguns debats teòrics sobre l'acció col·lectiva, segon, una discussió del concepte de nous moviments socials i, tercer, un estudi de cas sobre la interacció d'accions violentes i no violentes en relació amb la controvèrsia nuclear a Euskadi. Aquest darrer tema facilita una via per a tocar camps d'anàlisi com la rellevància de la participació dels moviments socials en la transició espanyola, les complexes relacions entre conflictivitat social i violència política i el paper de la societat civil en els processos de democratització.

"Il lavoro rende liberi e belli" : precariedad, rebeldía y contracultura juvenil en la Italia de los años setenta
Casilio, Silvia

Historia, trabajo y sociedad. (Madrid. Núm 1 (2010) p. 97-113)

L'article intenta analitzar els moviments que es desenvolupen entre 1975 i 1977 a Itàlia en una fase que va tenir com a protagonista la "generació de l'any 9" (comptat des de 1968). Aquesta generació, i abans el proletariat juvenil milanès (en particular l'ala creativa, espontaneïsta i llibertària) van intentar conjugar participació política i vida quotidiana: sexualitat, reapropiació del temps lliure i rebuig del treball van ésser cavalls de batalla dels protagonistes de l'escena contracultural italiana. Les noves formes de lluita expressades per aquests grups van determinar, al cap de pocs anys, un moviment totalment desvinculat de tota forma de control polític, incompatible amb qualsevol reglamentació de la conflictivitat. Tenint present el context històric en el qual es van desenvolupar aquests moviments, i l'escalada de violència que es va verificar als anys setanta, a l'article s'intenta explicar com la temàtica del rebuig al treball va ésser adoptada tant pels anomenats subjectes non-garantiti (precaris) com pels partits de l'esquerra institucional, i en particular pel Partit Comunista Italià.

"Hasta el fin" : cultura revolucionaria y práctica armada en la crisis del franquismo
Casanellas Peñalver, Pau

Madrid : Ayer, 2013
Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 21-46)

Des de les ciències socials sovint s'ha explicat el sorgiment de la pràctica armada atorgant una especial importància a l'"estructura d'oportunitats polítiques". Aquest article tracta, en canvi, d'analitzar el naixement i assentament d'aquest fenomen a Espanya durant els darrers anys del franquisme fent atenció tant a la cultura revolucionària de la qual bevien les organitzacions que van prendre les armes com a llur dinàmica política, contemplada dins de la dinàmica general de l'antifranquisme i dels corrents de l'Esquerra revolucionària en particular. En aquest últim terreny s'han tingut també en compte les interaccions d'aquests nuclis militants amb la política estatal, en especial en la seva vessant més repressiva.

El Discurso de la violencia en la izquierda durante el último franquismo y la transición
Baby, Sophie

En: Culturas y políticas de la violencia / Javier Muñoz ; José Luis Ledesma i Javier Rodrigo (Eds.). Madrid : Siete Mares, 2007. p. 279-304

Aquest article analitza com va evolucionar durant la segona meitat del franquisme i la transició democràtica l'actitud de l'esquerra majoritària cap a l'ús de la violència política, posant en relleu la complexitat i el difícil equilibri del seu discurs. Les reflexions teòriques entorn la violència dutes a terme en els anys seixanta i setanta per tota la "nova esquerra" europea van influir intensament sobre l'espanyola, i les experiències "tercermundistes" van revelar el potencial alliberador i transformador de la violència en les societats oprimides, tant que van portar alguns grups a agafar les armes contra el règim repressiu de Franco. Però el pragmatisme polític es va acabar sumant a la condemna ètica de la violència i posà de manifest els efectes perversos de la lluita armada, en posar en perill la via democràtica.

Historia y sociología de los movimientos juveniles encuadrados en el MLNV
Arrieta, Félix

Ayer. (Madrid. Núm 59 (2005) p. 173-197)

Aquest treball té dues parts diferenciades, una d'històrica i una altra de més sociològica. En la primera part, després de submergir-se en arxius amb documentació inèdita ?en gran part escrita en basc? s'ofereix una síntesi històrica dels orígens, natura i desenvolupament del moviment juvenil inserit al dedins de l'MLNV (Movimiento de Liberación Nacional Vasco). És impossible fer història i sociologia de Jarrai, Haika i Segi i de les diferents acepcions que ha adoptat la joventut revolucionària nacionalista sense contextualitzar prèviament el paraigua que fou l'MLNV. En el document, hom exposa no només una interpretació sociològica global del fenomen de l'MLNV i de les seves branques juvenils en particular, sinó una interpretació voluntàriament parcial ?per l'oblit quasi total de la seva pertinença? de la sociologia del moviment radical juvenil basc, on s'ha privilegiat una dimensió que sempre ha semblat clau, sobretot des d'una perspectiva de sociologia històrica: la matriu religiosa i la secularització posterior, que fou en general un trasllat de sacralitats que feia principal una determinada concepció d'Euskal Herria i aparcava en un segon lloc de molta menor importància el caràcter de les persones individuals.

Violencia etarra y etnicidad
Aranzarí, Juan

Ayer. (Madrid. 13 (1994) p. 189-210)

L'article planteja l'evolució del nacionalisme basc a partir d'una crítica a la historiografia majoritària i d'una aposta per un paradigma d'interpretació alternatiu. Així, l'autor adverteix que els etarres han cercat una identificació amb el poble basc com a suposats continuadors dels gudaris de la Guerra Civil, i que això ha estat assumit per una part de la producció històrica, que explica ETA des d'un cert essencialisme ètnic que interpreta les accions polítiques esdevingudes en el present d'acord amb les condicions sociohistòriques del poble basc, enteses com a quelcom fonamentalment estàtic. Aranzadí rebutja aital esquema, i interpreta en aquest document la violència etarra a partir de dues premisses, a saber: 1) la consideració de l'etnicitat com a procés de construcció simbòlic de similituds i diferències entre un poble i els seus veïns i 2) la inversió dels termes usats per la historiografia, de manera que la violència no seria conseqüència sinó causa generadora d'etnicitat.